Conrad Roset: tocat per les muses

Fa uns mesos us explicava com havia disfrutat veien la genial exposició del Conrad Roset a la sala Vinçon i avui us vull parlar una mica més d'aquest fantàstic il·lustrador català. Amb només 29 anys, Conrad Roset (Terrassa, 1984) ja compta amb una carrera tan prolífica com brillant. Ha exposat a galeries de ciutats tan destacades com Londres, Mèxic, San Francisco, Shangai, Madrid, Oporto o Barcelona i té com a clients a grans marques com ara Zara, Coca-cola, Adidas o el F.C. Barcelona, entre molts d'altres. També ha il·lustrat llibres preciosos com Ensueños o The Little Chickpea i, fins i tot, ha dissenyat joies

Però el que a mi em té el cor robat és el seu treball més personal. Les seves, ja famoses, Muses. Des de l'any 2009, Roset treballa sobre l'expressivitat del cos femení a través de diferents imatges de noies nues o semi-nues, que ha agrupat en set col·leccions i ha batejat amb aquest nom tan suggerent. Contemplant-les és veu clarament una evolució en el treball de l'artista, però en totes elles destaca l'ús de les línies i, sobretot, del color. 

Jo les trobo precioses i delicades i no em canso de mirar-les. Per sort, es poden gaudir totes juntes al llibre Muses Book que, per cert, va directe a la meva carta als reis!

Aquí teniu unes quantes imatges. Espero que us agradin tant com a mi!
Totes les imatges que apareixen en aquesta entrada són obra del Conrad Roset i s'han obtingut de la seva pàgina web. 

Parlem de literatura, parlem d'educació

No vull perdre l'oportunitat d’explicar-vos que aquest dissabte es farà la jornada "Literatura i Educació, un diàleg imprescindible", a l'Associació de mestres Rosa Sensat de Barcelona. Des de les 9 del matí i fins les 6 de la tarda, diferents professionals i experts del món literari debatran sobre diferents aspectes relacionats amb la literatura infantil i juvenil. 

Hi haurà mestres especialistes en biblioteca escolar i literatura infantil i juvenil, com la Mariona Trabal, el Juli Palou i el Jaume Cela. També hi seran editors i traductors, com la Montse Ingla i el Miquel Desclot. Vindran especialistes en literatura infantil i juvenil, com les professores Mireia Manresa i la Teresa Duran, de qui vaig tenir la sort d'aprendre moltíssim a les classes de màster. I reconegudes escriptores com l'Anna Manso i la meva admirada Dolors Garcia i Cornellà, entre molts d'altres. També es presentaran experiències dels grups de treball de l'Associació, amb un dels quals tinc l'oportunitat de col·laborar, i es farà una lectura de textos literaris. 

En definitiva, un dia molt especial per tots aquells qui estimem els contes i la literatura infantil i juvenil, en general, i intentem fer-la arribar a tots els nens i nenes que tenim a prop. Perquè, tal i com podem llegir al programa de la jornada: La literatura ens permet entrar en contacte amb altres realitats, amb mons imaginaris que ens fan somiar, riure, emocionar i estremir. Una oportunitat per créixer i per ajudar-nos a entendre’ns a nosaltres mateixos, així com també entendre el món que ens envolta.

Si hi teniu interès, us podeu inscriu-re aquí

Ens veiem dissabte! Fins llavors, bones lectures! 

Visitant Meranges i els estanys de Malniu

Aquest estiu vam passar uns dies a Meranges, un poblet molt petit de la Cerdanya. Després de molts estius visitant grans capitals, aquesta vegada vam decidir canviar una mica i fer una escapada de muntanya a algun indret desconegut per nosaltres. Després de buscar per la zona, vam triar aquest lloc amb l'esperança de trobar-hi calma, tranquil•litat i natura i així va ser!.

Quan va arribar el dia, vam sortir ben aviat de casa amb el maleter carregat de roba d’abric perquè, tot i ser finals de juliol, la previsió meteorològica preveia ràfegues de vent molt fortes i baixes temperatures. El viatge d'anada es va fer una mica llarg perquè el GPS ens va enganyar en un parell d'ocasions i, quan per fi vam trobar el trencall que indicava el poble de Meranges, encara ens faltava un bon tram de carretera de corbes per arribar a lloc. Quan per fi vam aparcar el cortxe, al poble plovia força i ens va costar una mica trobar l'hostal perquè, tot i que el camí està indicat, queda amagat en un carreró sense sortida. El lloc on ens vam allotjar es diu Can Borrell i ens hi vam trobar com a casa. Tan bon punt ens vam plantar a la recepció amb les maletes, la propietària ens van dir que estaríem sols durant els dos primers dies i que podríem triar l’habitació. Quina gràcia! Mai havíem estat sols a cap hotel! Un cop remirades algunes cambres, ens vam decidir per una de força espaiosa i bonica, amb golfes i allunyada de les zones comunes. A més, tenia vistes a la muntanya i a un camp on pasturaven les vaques. Que més es pot demanar? Com la resta de l'hotel, estava decorada a l'estil típic de l'alta muntanya, amb parets de pedra i acabaments de fusta. S’hi respirava un ambient molt rústic, però comptava amb molts detallets decoratius que la feien molt confortable.

Quan va parar de ploure, vam sortir a fer una passejada pel poble. Del riu a l’església i d’una punta a l’altra en menys de cinc minuts! Meranges va resultar ser encara més petit del que ens esperàvem, però molt autèntic i bonic. Aquell dia vam dinar a Cal Joan, l'únic restaurant que hi ha al poble, a més de Can Borrell. Allà vam tastar l’especialitat de la casa: el xai a la brasa acompanyat d’una amanida amb productes del seu propi hort i unes postres casolanes. Tot boníssim! Es tracta d’un restaurant molt senzill, però de tracte molt amable. A més, la propietària ens va fer cinc cèntims sobre la història del Kilian Jornet amb el poble, doncs a les parets del restaurant hi havia penjades moltes fotos d'aquest esportista. Segons ens va explicar la Irene, els pares del Kilian es van encarregar del manteniment del refugi de Malniu durant una bona colla d'anys i des de llavors tota la família té una relació molt especial amb la zona, tal i com s'explica al famós anunci de l'aigua de Veri.

L'endemà, ens vam llevar ben d'hora per pujar fins al refugi de Malniu. Però abans, vam gaudir d’un esplèndid esmorzar a base de pastís casolà recent fet, sucs, cafè i torrades dolces i saldes. Des de Meranges es pot pujar caminant al refugi. De fet, és una excursió molt habitual, però no massa indicada per a senderistes poc experts, com és el nostre cas. Per tant, vam decidir anar-hi amb cotxe. I quin trajecte, mare meva... Tot i que hi ha un tram del camí que està asfaltat, crec que aquesta és la pitjor carretera per on he circulat mai. Estreta com poques, amb un precipici al cantó i amb un tram de pista forestal de terra i pedres, el trajecte es va fer llarg com un dia sense pa. Potser sóc una mica exagerada, però no ho vaig passar gens bé pujant fins al refugi. Ni baixant tampoc, la veritat.

Un cop a dalt, el paisatge que hi vam trobar va fer que ens oblidéssim de cop de la mala estona que acabàvem de passar. Les vistes eren increïbles! He d’explicar que no només vam pujar al refugi per fer l’excursió fins als estanys de Malniu, sinó que, com que els meus cosinets feia uns dies que estaven acampats allà amb els seus companys del Cau, vam decidir fer-los-hi una visita per veure com s'havien adaptat a la fred i a la vida de tenda i fogonet. Però vam tenir mala sort. I és que quan vam trobar les tendes, els veïns ens van assegurar que els nens del Cau acabaven de marxar. Era cert! El prat de darrera el refugi estava tot esquitxat amb les coloraines dels seus anoracs. És clar que els vam intentar seguir, però els seu ritme endimoniat no era apte per a uns muntanyencs amateurs com  nosaltres. Cansants i decebuts, vam tornar al campament, on dos monitors ens van explicar que els nens havien anat a pujar el Puigpedrós i que no tornarien fins al vespre. Precisament aquell dia? Quina llàstima!

Nosaltres no estàvem disposats a pujar al Puigpedrós, però sí a descobrir una mica la zona, així que vam passejar pel preciós prat dels voltants del refugi i fins a l'estany sec, durant una bona estona. Després vam anar cap als Estanys de Malniu. Aquesta excursió és ideal per fer-la en família perquè no hi ha gens de desnivell, el camí és agradable i en arribar pots contemplar una de les estampes més meravelloses que he vist mai! A més, l'aigua calma i el silenci del lloc et transmeten molta calma i tranquil·litat.

L'últim dia vam anar a Llívia i a Puigcerdà, dos pobles preciosos de la Cerdanya, però aquesta visita l’explicaré en alguna altra ocasió. També vam tenir l'oportunitat de fer un àpat deliciós al restaurant de Can Borrell, on vam gaudir moltíssim d'una bona escudella que ens va fer passar la fred i d'unes tartaletes de verdures al forn, uns bunyols de bacallà casolans amb allioli i una carn melosa al forn, que ens van fer llepar-nos-en els dits!. I ja que parlem d'àpats, el que no oblidarem mai són els sopars de pa amb tomàquet i embotit acompanyats d’un cafè amb llet ben calent, servits a la sala d'estar de l’hostal. Mentre a fora se sentia bufar el vent, nosaltres estàvem completament sols i calentons menjant com reis. Una sensació fantàstica!. Als matins, en canvi, ens despertaven els ocellets i els mugits de les vaques.

Així que si el que busqueu és un poblet de muntanya apartat, des d'on fer excursions a peu i trobar absoluta calma i tranquil•litat, Meranges és el destí perfecte!

Cançó de tardor

Foto de Tirza van Dijk
Doncs sí. Finalment, aquí també ha arribat la tardor! Dilluns vam obrir els paraigües que teníem guardats des de feia temps i l'endemà, dimarts, la fred ens va despertar de cop. Així que toca fer el canvi d'armari: agafar la jaqueta gruixuda, posar-se uns bons mitjons i calçar-se les botes d'aigua, per entrar amb bon peu a la nova estació. Ara els arbres s'enrojolen i les fulles omplen les voreres de catifes cruixents. Els dies s'escurcen i els carrers fan olor de fum. És l’època de passejar pel bosc i trepitjar fang. D'emplenar el cistell de rossinyols, fredolics, rovellons i camagrocs. De torrar castanyes i menjar moniatos al forn. De tenir les mans fredes, el mocador a la butxaca i beure força suc de taronja, que espanta els microbis! De tastar el pastís de carbassa i les llavors de magrana.

Benvinguda tardor! Queda't uns dies, que l'hivern és molt llarg i fred...


The Joy of Books

Foto de Florian Klauer
A aquestes alçades ja deveu haver deduït que sóc una enamorada dels llibres. Novel·les per a joves i adults, àlbums il·lustrats, receptaris, guies de viatge, poemaris, contes... sempre sóc feliç amb un llibre a les mans. Una de les meves activitats preferides és passejar per les llibreries i remenar sense presses. Sense la voluntat de comprar res en concret. Així que, segurament, no us estranyarà saber que el meu somni seria tenir una llibreria pròpia. Però continuarà sent així, només un somni, perquè es tracta d'un negoci poc viable, si tenim en compte que avui en dia s'estan tancant més llibreries que mai. La Robafaves, a Mataró o la Catalonia, la Canuda i la Roquer, a Barcelona, en són un trist exemple. Per això, quan he vist el vídeo que la llibreria canadenca Type va fer ara fa un temps, m'he emocionat. 

Es tracta d'una petita joia, feta amb la tècnica de l'stop-motion, que juga amb la idea del que passa als prestatges d'aquest comerç quan acaba la jornada i tanca portes. De debò que val la pena. Dos minuts de vídeo que a mi em van alegrar el dia. 

Espero que a vosaltres també!


Post nuevo Post antiguo Home
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...