El Gran Hotel Budapest

La millor manera de passar un cap de setmana plujós com aquest que hem tingut és anant al cine, així que això és el que vam fer dissabte a la tarda. Quina vam triar? L'última del Wes Anderson, "El Gran Hotel Budapest".
Sí, és cert que aquest director és molt especial, perquè té un univers propi i un sentit de l'humor d'allò més particular i, per això, les seves pel·lícules no agraden a tothom. A mi, personalment, m'encanta i m'ho he passat d'allò més bé veient tant "Fantàstico Sr. Fox", com "Life Aquatic", com "The Royal Tenenbaums" o Monrise Kingdom. Per això no vam dubtar ni un moment en anar a veure la seva última pel·lícula i, la veritat és que no ens va decebre gens ni mica! La història és preciosa, els personatges encantadors (el reguitzell d'actors és enorme i tots ells estan fantàstics), el sentit de l'humor és exquisit, la posada en escena enamora i el ritme és trepidant! Què més volem?  A més, la història em va atrapar de tal manera que en algun moment em vaig oblidar que estava en una sala de cine! 

Doncs això, que la recomano de totes, totes!. Per mi, és la seva millor pel·lícula!


Aquí deixo la crítica que en fan a la revista Fotogramas.

Raclette per a dos

Aquest cap de setmana, per fi hem estrenat la raclette! Ja fa mesos que ens la van regalar, però encara no havien tingut l'ocasió de fer-la servir. Al final, ha sigut una raclette per a dos, perquè si esperem gaire temps més arribarà la calor i ja no vindrà de gust!

Tot i que es pot preparar amb ingredients molt variats, nosaltres l'hem fet ben senzilla, amb tot allò que ja teníem a casa: una mica de carbassó tallat finet, uns quants espàrrecs verds, pollastre, hamburguesa, pernil dolç, patates i, com no, el deliciós formatge raclette, que dóna nom a aquesta preparació. Com es veu a les fotos, el nostre aparell és mixt, ja que la superfície està dividida en dues parts: la planxa i la pedra. A més, la planxa té dues cares: una per a coure la carn i una altra per a fer crêpes. Encara no l'hem estrenat, però no crec que tardem gaire! Jo sempre havia fet servir raclettes amb planxa, però és cert que la carn a la pedra queda molt bona.
És fantàstic veure com es van coent els ingredients mentre xerres i el resultat és tan bo! Llàstima que sigui un plat tan calòric, si no, segur que en menjaríem més sovint, perquè és fàcil i ràpid de preparar i és una forma amena i divertida de menjar!
En definitiva, la raclette és un àpat original, divertit i bo. Encara no he conegut ningú a qui no li agradi!

Original “Toll House” Chocolate Chip Cookies


Les cookies són potser les galetes més famoses i bones del món ! Amb permís de les Oreo, és clar! Però sabeu d’on són originaries aquestes galetes i qui les va inventar ? Doncs resulta que abans de l’any 1930 ningú havia tastat mai aquesta delícia. Com ja us podeu imaginar, van ser fruit de la més pura casualitat. Aquí teniu la història!

La seva creadora, la Ruth Whitman, tenia una casa d’hostes a Massachusetts, anomenada “Toll House Inn”, que també era un restaurant de carretera molt popular per les delicioses i econòmiques receptes de la seva propietària. A més, la Ruth, tenia el costum de regalar una ració de galetes de mantega a tots els hostes que marxaven, per a que se les mengessin pel camí. Eren les anomenades Butter Dop Do Cookies.
 Un dia, la Ruth es va quedar sense la xocolata en pols que feia servir per elaborar aquestes galetes. Com que no tenia temps per anar a comprar-ne, va decidir trossejar una tauleta de xocolata Nestlé i posar els bocinets a la massa de les galetes pensant que es fondrien. Però quina va ser la seva sorpresa quan, en treure-les del forn, la xocolata no s’havia desfet i les galetes tenien una textura molt més cremosa. Aquesta nova recepta es va fer tan popular que fins i tot es va publicar al diari de Boston i va fer que la venda de les tauletes de xocolata Nestlé augmentés considerablement a la zona.

Quan el propietari de l’empresa, Andrew Nestlé, va descobrir el motiu de l’increment de vendes del seu producte, va proposar a la Ruth incloure la recepta de les galetes a l’embolcall de les tauletes de xocolata. A canvi, la cuinera va disposar d’un subministre de xocolata Nestlé de per vida! Així, la recepta de les galetes de la Ruth es va difondre per tot el país, fins al punt que l’any 1939, Nestlé va començar a vendre la xocolata ja trossejada especialment per a fer aquestes galetes i un any després, la Ruth va publicar el seu llibre de cuina, que incloïa la famosa recepta: Toll House:  Tried & Tested, que avui en dia encara es pot comprar.

Ben curiós tot plegat, oi?

ORIGINAL “TOLL HOUSE” CHOCOLATE CHIP COOKIES
  • 300 gr. farina normal
  • 1 culleradeta de bicarbonat
  • 1 polsim de sal
  • 250 gr. mantega sense sal
  • 150 gr. sucre blanc
  • 150 gr. sucre “moreno”
  • 2 ous
  • 1 culleradeta d’extracte de vainilla
  • 340 gr. chips de xocolata
  • 100 gr. Nous trossejades 
En un bol barregem la farina passada pel tamís, el bicarbonat i la sal.
Posem la mantega en un bol, el tapem amb un tros de paper film on fem uns foradets i l’estovem mig minut al microones. Quan estigui tèbia, la barregem amb el sucre blanc i el morè i ho batem fins que obtinguem una pasta cremosa. Al final incorporem la vainilla.
Hi afegim els ous, un per un, i ho batem bé.
Aboquem la mescla de farina, a poc a poc, perquè es barregi bé.
Per acabar, hi afegim les chips de xocolata i les nous trossejades i ho remenem bé amb una espàtula.

Deixem reposar la barreja a la nevera durant 12 hores, com a mínim.

Escalfem el forn a 190º.
Fem boletes d’uns 4 cm., més o menys iguals, i les posem en una safata on haguem col·locat paper de forn. Cal col·locar-les una mica separades perquè durant la cocció la massa creix.
Les posem al forn durant uns 8-10 minuts.

Les deixem reposar al damunt d’una reixeta perquè es refredin.

Doncs aquesta és la recepta. Espero que us quedin tan bones coma a la Ruth!




L'univers màgic de Paula Bonet



Avui fa poc més d'un any que des de la finestra del metro vaig veure una de les seves il·lustracions. Era el cartell de l'obra de teatre "T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré", que estrenaven al Poliorama. Des d'aquell dia que no he deixat de seguir la seva obra. Es tracta de la Paula Bonet (Vila real, 1980), i suposo que ja la coneixeu, perquè és fantàstica i, afortunadament, està rebent el reconeixement que es mereix. Portades de discos, il•lustracions de llibres, cartells publicitaris, portades de revistes... Les precioses il•lustracions que acostumen a ocupar làmines i murals han fet el salt a tot tipus de suports, estenent-se per tot arreu. Una mostra del seu èxit? El curiós fenòmen del cartell que va crear per a la promoció del Festival La Cabina. Se'n van penjar més de 3.000, però van desaparèixer molt abans del dia de l'estrena. La pròpia Paula va haver de demanar, través de Facebook, als seus seguidors que no se'ls enduessin, encara.

Les seves il·lustracions personals i perfectament reconeixibles destaquen per l'elaborat treball de les línies i l'omnipresent toc de color vermell. La majoria acostumen a ser retrats femenins, pels quals sovint ella és la seva pròpia musa, però també són formidables els seus murals. Personalment, m'encanten els que fan referència a les pel·lícules de Wes Anderson







Aquesta setmana ha presentat el seu darrer llibre "Que hacer cuando en la pantalla aparece The End", un recull de records i experiències pròpies, presentat en forma de petits relats que van acompanyats de les seves encantadores il·lustracions. Aquest és el primer llibre que escriu i il·lustra, però les seves imatges n'han acompanyat molts d'altres. 



Si no n'heu tingut prou amb aquest tastet, us recomano que visiteu la seva pàgina web i que veieu aquest vídeo sobre el procés de creació d'un mural a l'Hotel Alberta de Barcelona. 


Passejant de Miró a Van der Rohe


Una bona opció per fer una passejada econòmica i cultural per Barcelona és anar a veure l'escultura de Joan Miró "Dona i ocell" i visitar el Pavelló Alemany de Mies Van der Rohe. Aquestes dues obres d'art estan molt a prop una de l'altra i s'hi pot arribar caminant fent un agradable passeig. A més, la visita és d'allò més barata perquè només haureu de pagar cinc euros si decidiu entrar al Pavelló, cosa que no és imprescindible. Si sou estudiants, dos i mig.
Tants anys a Barcelona i encara no m'havia apropat a veure la fantàstica escultura de Miró que hi ha al parc dedicat a aquest artista. El Pavelló sí que l'havia vist de ben a prop, però mai havia entrat a visitar el seu interior. Així, un matí festiu, vam agafar la línia vermella del metro a plaça Catalunya fins a Rocafort i vam caminar cinc minutets fins al Parc Joan Miró. Una altra opció és baixar a plaça Espanya, que queda al bell mig de les dues obres. Un cop allà és ben fàcil trobar l'escultura, ja que sobresurt per damunt dels arbres. 

Inaugurada l'any 1983, l'escultura de 21 metres d'alçada recorda una forma fàl·lica. Tot i així, es tracta d'una obra que fa referència a la feminitat, com es pot veure per l'obertura negra en un dels seus costats. Al capdamunt, hi ha un cilindre o barret, que està coronat per una espècie de mitja lluna que simbolitza l'ocell, doncs així és com Miró representava aquests animals. Sobretot, destaca el trencadís de ceràmica de colors primaris i secundaris que cobreixen l'obra formant diferents figures. Tot i la dificultat d'interpretació d'aquesta obra, la seva monumentalitat, color i originalitat fan que la puguem gaudir sense necessitat de conèixer l'univers de Miró. Aquesta escultura és especialment bonica vista des de l'angle en què la seva 'ombra es projecta sobre l'aigua del petit estany que l'envolta. 

Després de mirar-la i fotografiar-la per tots cantons, vam creuar el parc, en direcció a l'antiga Plaça de toros de les Arenes, ara reconvertida en centre comercial, fins arribar a la Plaça Espanya. Un cop allà, ens vam dirigir al MNAC, però en arribar a la Font Lluminosa, ens vam desviar cap a la dreta fins el Pavelló Mies Van der Rohe.


El Pavelló alemany és una de les obres principals de l'arquitecte Ludwig Mies van der Rohe, que va construir l'any 1929 per a l'Exposició Internacional de Barcelona. Una de les curiositats és que quan es va acabar l'exposició es va desmantellar el pavelló i no va ser fins l'any 1983, que es va decidir reconstruir-lo, just al mateix lloc on hi havia hagut l'original. La seva imatge externa de línies rectes, geomètriques i simples és molt atractiva. Si decidiu entrar-hi, potser quedeu decebuts perquè és un espai realment petit. Tot i així, crec que la visita val la pena, ja que tindreu l'ocasió de contemplar alguns exemplars de la famosa "Cadira Barcelona", que Van der Rohe va dissenyar per a la mateixa exposició. A més, també hi trobareu una reproducció en bronze de l'escultura "Alba", de Georg Kolbe, situada en un preciós espai: a l'extrem d'un petit estany, la seva figura es reflecteix a l'aigua, el marbre i els vidres.

Si la passejada se us fa curta, podeu acabar de pujar fins al MNAC i gaudir d'unes precioses vistes de la ciutat. 

Una nit a la llibreria Shakespeare and Company

Coneixeu la llibreria parisenca Shakespeare and Company? Hi heu estat alguna vegada? Segur que n'heu sentit a parlar o l'heu vist en alguna pel·lícula. És un lloc d'aquells on sembla que el temps s'hagi aturat i, tot i la quantitat de turistes que es fan fotos al seu davant i que remenen entre les seves prestatgeries, el lloc no ha perdut gens d'encant. Milers i milers de llibres emplenen les seves parets i ocupen cada racó: clàssics, novetats, infantils... n'hi ha per a tots els gustos!

Però, què deu passar en un lloc tan màgic quan els visitants desapareixen, s'apaguen els llums i els propietaris marxen? El director Spike Jonze en ho descobreix en aquest curt d'animació. És fantàstic!

  
Post nuevo Home
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...