Assalt al castell!


El dia 18 de maig és el Dia Internacional dels Museus i per celebrar-ho tots els museus de Barcelona i altres espais culturals van obrir fins la una de la matinada, la nit del dissabte, i durant tot el diumenge. A més, a la majoria de llocs s’organitzaven tallers, activitats, visites i concerts. Nosaltres no ens ho vam voler perdre i una de les activitats a les quals ens vam apuntar va ser la visita guiada al Castell de Montjuïc.

Feia molt, molt temps que no hi anàvem. Potser des de l’institut? El cas és que diumenge al matí vam agafar el metro (L3) fins a Paral·lel, des d’allà, el funicular fins a Montjuïc i, finalment, el telefèric fins al castell. Des del telefèric les vistes són molt maques i s’arriba al castell en un moment, però el preu... no convida a utilitzar-lo massa sovint! Un cop a dalt, vam anar a la taquilla, on ens van entregar les entrades gratuïtes i ens van donar hora per a la visita guiada. Abans de trobar-nos amb la guia i la resta del grup, vam tenir temps per fer unes quantes fotografies i gaudir de les vistes de la ciutat. Són impressionants! I això que el dia no era del tot clar! A l’hora indicada, vam començar el recorregut per tots els espais del castell. Fins i tot aquells on no s'hi pot accedir habitualment, com els calabossos i la torre. La veritat és que la visita val molt la pena, perquè s’explica tota la història i evolució del castell, però també de la muntanya de Montjuïc i de la ciutat de Barcelona. La noia que ens va fer de guia ens va explicar moltíssimes curiositats! Sabíeu que la cisterna d’aigua que es va construir durant el s. XVIII encara s’utilitza per abastir un dels barris de la ciutat?

Aquí teniu algunes fotos!

El jardí secret

És possible que algú a qui li encanten les flors i plantes sigui terrible a l’hora de tenir cura d’elles? Sí, ho és. En dono fe.

M’encanten els jardins plens de flors, els arbres florits i els rams de flors fresques però, per molt que ho intento, sóc incapaç de mantenir amb vida qualsevol planta que entra a casa. Potser és per falta de temps, l’espai que tinc o els pocs coneixements,  però és molt frustrant. És per això que admiro tant les persones que tenen la capacitat de fer créixer una planta a gairebé qualsevol lloc, de revifar un gerani mig pansit i de cuidar amb amor, dedicació i constància el seu jardí. Aquest és el cas de la meva mare, que té un jardí preciosíssim i envejable i que reanima qualsevol planta que li porto en estat crític. Aquest cap de setmana he aprofitat per fer algunes fotos de les flors del seu jardí, així les podrem continuar gaudint virtualment quan arribi l’hivern.

passejant entre tanta bellesa, em va venir al cap una novel·la juvenil preciosa, que precisament tracta de la capacitat de la natura per canviar i fer millorar les persones. Es tracta de El jardí secret, de Frances Hodgson Burnett. L’heu llegit? És un clàssic d’aquells que, per més passi el temps, els seus valors sempre estan vigents. I el millor de tot és que es tracta d’una història tant per a grans com per petits. El que ara s’anomena un crossover, baja!. Normalment, es recomana com a lectura d’estiu a noies que han acabat sisè de primària (als nois també els pot agradar, però a les noies els encantarà segur), tot i que la història és tan encantadora que enganxa a qualsevol amant de la lectura.

Aquí teniu el comentari que en fan a l’editorial que el publica, Viena edicions:

EL JARDÍ SECRET és un clàssic intemporal que tracta de la capacitat de superació i del poder de transformació que emana del contacte amb la naturalesa. Un segle després de la primera edició del llibre, el seu missatge connecta perfectament amb els valors del segle XXI. 

«Només un autor realment excepcional pot escriure un llibre sobre nens amb prou habilitat per fer-lo interessant tant als joves com als adults. Frances H. Burnett és una de les poques persones amb aquest do.», The New York Times.

 

Coneixent l'Oliver Jeffers


Sabeu què? Dissabte passat vam tenir el plaer de conèixer OliverJeffers! Sí, el genial il·lustrador de contes com ara Perdut i Trobat, l’Ant és meu o l’Increïble nen menjallibres.

Es tractava d’una signatura de llibres per celebrar la publicació del seu darrer conte El dia que les ceres de colors es van dir prou tot i que, en aquest cas, el text és de Drew Daywalt. L’acte el va organitzar l’editorial Andana i es va fer a la botiga Abacus del carrer Còrsega, a Barcelona. Per sort, vam ser previsors i arribarem amb el temps suficient per a poder col·locar-nos al principi de la fila, doncs va venir molta, moltíssima gent! N’hi havia per tots els gustos: nens i nenes seguidors de les aventures dels protagonistes dels llibres de Jeffers, il·lustradors, mestres, escriptors de llibres infantils, bibliotecaris escolars i seguidors de l’obra de l’artista irlandès.

L’Oliver va ser ben puntual i a les 12h va començar a signar tots i cadascun dels contes que els seus seguidors havíem portat. N’hi havia que tenien la col·lecció sencera! La veritat és que és molt simpàtic i proper i es va fer fotos amb tothom qui li ho demanar. Tots aquells que hi vam anar, a més de la seva dedicatòria, ens vam endur una galeta personalitzada amb alguna de les cobertes dels seus contes i una capseta de ceres de colors, com les que protagonitzen el seu últim llibre.


Encantats de conèixer-te, Oliver!

Love and Death: Conrad Roset


Encara sou a temps d'acostar-vos a la Sala Vinçon a veure l'exposició Love and Death de l'artista Conrad Roset!  Nosaltres hi vam anar la setmana passada i vam tenir la sort de poder gaudir de l'espai per a nosaltres sols durant gairebé mitja hora! Era l'hora de dinar d'un dia entre setmana i va ser tot un privilegi! 
El primer que et crida l'atenció mentre puges les escales és l'espectacular mural que hi ha a la paret frontal. Tota la sala, incloent el sostre i el terra, és de color blanc, així que, el contrast d'aquest color amb el negre del traç del dibuix i la potència dels colors crea un resultat increïble. A la resta de parets hi ha set quadres, que com és habitual en Roset, representen figures o retrats femenins. Potser l'espai o el volum d'obra que s'exposa pot semblar poc, però hi ha tants detalls a cadascun dels quadres i és tanta la qualitat del que s'exposa, que val molt la pena passar-hi per a poder gaudir-ho en directe.


Aquí teniu una petita mostra d'allò que hi podeu trobar! 

Sense paraules

Heu vist mai aquest vídeo? Crec que ningú es queda indiferent el primer cop que el veu. A mi se'm posa la pell de gallina.

L'any 2010, l'artista Marina Abramovic va dur a terme una performance al Museu d'Art Modern de Nova York (MoMA), que consistia en seure en una cadira mentre, una per una, diferents persones s'assessien just al seu davant i la miraven als ulls. Tot i tractar-se de persones desconegudes, l'experiència era molt intensa. Doncs imagineu-vos què pot passar si qui ocupa la cadira del davant és un amor del passat. Ulay, antic company de l'artista, apareix per sorpresa. El vídeo mostra aquest moment tan especial.


Parella artística i sentimental des de la dècada dels 70, Marina i Ulay van viure una relació passional i intensa fins que van decidir posar-hi punt i final en veure que trontollava. Ho van fer d'aquesta manera tan original i romàntica: van caminar la Gran Muralla Xinesa, cadascú des d'un dels extrems, i quan es van trobar al bell mig van acomiadar-se per sempre més. 

I aquí els tenim, retrobant-se tants anys després.


PS. Informació treta del documental "The artist is present", que fins fa pocs dies es podia veure a la Filmoteca de Catalunya.
Post nuevo Post antiguo Home
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...