Salsa pesto a l'estil genovès

M'agrada molt cuinar, però la veritat és que no en sé massa i acostumo a fer receptes senzilles i que donen bon resultat. A casa hi ha dues grans cuineres, d'aquelles que fan guisats, escudelles i rostits com Déu mana i potser és per això que no m'acabo de llançar, perquè sé que no es pot superar el que fan aquestes mans expertes. Hauré de demanar-los-hi que em facin classes particulars.
Tot i així, m'he decidit a penjat aquesta recepta al blog, sobretot perquè és una de les que més em demanen company@s de feina i familiars. Jo sempre els dic que és tan fàcil que fa riure, però no sé si s'ho acaben de creure...

Aquí la teniu. Jutgeu vosaltres mateix@s!

De salses pesto n'hi ha vàries. Les més conegudes són la salsa pesto genovese i la salsa pesto rosso (vermell). De fet, pestare en italià vol dir triturar i un pestello és una mà de morter, així que la paraula pesto fa referència a una mena de picada de varis ingredients feta amb una mà de morter.
Salsa pesto a l'estil genovès

Aquesta recepta és una versió de la salsa original, doncs enlloc de pinyons hi poso nous. El gust no varia massa i el preu de mercat d'un i altre ingredient, sí. Navegant per internet, m'he sorprès veient que no sóc l'única que ho fa. Fins i tot, hi ha qui opta per barrejar els dos fruits secs. Pel que fa al formatge, el millor és utilitzar parmesà, però jo n'hi poso qualsevol altre, quan no en tinc.

200gr. de fulles d'alfàbrega (com més n'hi poseu, més verda quedarà la salsa)
25gr. de nous (o un grapadet)
50gr. de formatge (o un bon grapat. Com més n'hi poseu, més blanca quedarà la salsa)
1/2 gra d'all (això també va a gustos. Jo no n'hi poso sempre)
Un polsim de sal
50ml. d'oli d'oliva (o el suficient per lligar bé tots els ingredients)

Posem tots els ingredients sòlids al got de la batedora, hi afegim l'oli i ho triturem fins que obtinguem una salsa espessa. 

Es pot servir acompanyant un plat de pasta, per donar un toc diferent a una amanida, afegint-la a uns crostini... El que se us acudeixi!

Un cap de setmana de cine!


Fa moltíssim temps que no vaig al cine i la veritat és que no sé per què, doncs m'encanta anar-hi! Penso que darrere seu hi ha tot un ritual: triar la peli, el cine, la sessió, comprar les entrades i les crispetes (per menjar-me-les abans que comenci el film i no molestar a la resta d'espectadors), asseure'm bé a la butaca quan surten els títols de l'inici i fer el comentari amb el Sr. Brunet un cop sortim de la sala, de camí cap a casa o cap algun restaurant. Però aquesta vegada ha passat massa temps. Em sembla que l'última pel·lícula que vaig veure a la gran pantalla va ser El Gran Hotel Budapest, el mes de març passat! Així que està decidit, d'aquest cap de setmana no passa que hi tornem. Però ara tinc un problema i  és que no sé quina pel·lícula de la cartellera triar...

Les quatre opcions són aquestes:
  1. L'optimista i musical Begin Again
  2. L'emocionant thriller d'espies, El hombre más buscado
  3. La recomanadíssima i curiosa Boyhood
  4. La trepidant i entretinguda El niño
La veritat és que tinc ganes de veure-les totes i sé que, amb el temps, ho acabaré fent, però ara n'he d'escollir una i no m'acabo de decidir.

I vosaltres, n'heu vist alguna? La recomaneu? Teniu pensat anar al cinema i alguna d'aquestes pel·lícules està a la vostra llista?

Que gaudiu del cap de setmana! 

I'll be there for you


Me n'acabo d'assabentar i encara no m'ho puc creure: ja fa vint anys de l'emissió del primer capítol de la sèrie Friends! Com passa el temps! Recordo perfectament veure-la cada migdia mentre dinava i, entre rialla i rialla, comptava els dies que em quedaven per marxar a la universitat i poder compartir pis, fer noves amistats i viure aventures com aquelles a la gran ciutat. Quin tip de somiar que em feia. Però, qui no ha volgut mai un pis com el de la Mònica? I una amiga tan divertida com la Phoebe? I un veí tan dolç i maco com en Joey? Ah! I que aixequi la mà qui hagi somiat en tenir una història d'amor com la d'en Ross i la Rachel!

I és que Friends va ser la sèrie d'una generació. Per això, no crec que ningú hagi oblidat els grans moments que els espectadors vam poder viure acompanyant aquella colla d'amics. Els que a mi m'han vingut al cap en llegir la notícia han sigut l'aparició de la Rachel vestida de núvia al Central Perk, el primer petó entre ella i en Ross, les interpretacions musicals de la Phoebe, en Joey amb el cap ficat dins el pavo del dia de Acción de Gracias, les partides d'en Chadler i en Joey al futbolí i la imatge de la Mònica quan era petita i grassoneta. Però n'hi ha tantes!







Però sembla que no sóc l'única fan melancòlica d'aquesta sèrie... Resulta que, per commemorar aquests vint anys, s'ha obert una recreació de l'emblemàtic local Central Perk al barri del Soho, a Nova York. Només durant un temps limitat, del 17 de setembre al 18 d'octubre, tothom qui s'hi acosti podrà tastar de franc l'Eight O’Clock Coffee i fins i tot una edició limitada de la marca Central Perk Roast i beure-s'ho assegut al famós sofà, és clar! També hi haurà actuacions en directe, com la que van fer The Rembrands, interpretant el tema central de la sèrie I'll be there for you i l'actor que interpretava al Gunter, l'amo del cafè, farà més d'una aparició sorpresa.

Jo m'hi plantava ara mateix!


La porqueta Olivia





Us presento l'Olivia! És la porqueta més simpàtica, trapella i entranyable del món! Va néixer l’any 2000, de la mà de l’artista IanFalconer i des de llavors la seva fama i les seves aventures no han parat de créixer!

El primer llibre que es va editar sobre aquest personatge es titula Olivia. El seu argument és molt senzill, ja que ens convida a passar una estona amb la protagonista i la seva família explicant-nos situacions familiars, com ara l’hora d’anar a dormir o un dia de platja. Però, tot i la seva aparent simplicitat, de seguida ens adonem que aquest personatge té alguna cosa que el fa especial. I és que qualsevol activitat quotidiana pot ser d’allò més original i divertida si la interpretem des del punt de vista de l’Olivia! Als petits de la casa, que ja estan aprenent les rutines diàries, els encantarà.


El més característic d'aquest conte són les il·lustracions, que estan fetes amb senzilles línies negres sobre un fons blanc. Són petites obres d'art! Les formes dels personatges, l'espai que ocupen dins la pàgina i la paleta de colors que s'utilitza estan estudiades al detall! Veureu que al primer llibre, l'autor només fa servir tres colors: el blanc, el negre i el vermell, la qual cosa dóna al personatge i a la història una personalitat i estètica molt reconeixibles.

A diferència del primer, els altres contes de la col·lecció tenen una paleta una mica més àmplia i hi trobem un argument més desenvolupat: la protagonista va al circ, a Venècia i, fins i tot, viu una petita aventura terrorífica, per això estan destinats a nens i nenes una mica més grans, d'uns 6 o 7 anys. D'entre tots aquests, el meu preferit és el darrer que s'ha editat Olivia i les princeses, on l'autor tracta de forma magistral l'època de l'infantesa en què moltes nenes volen ser princeses i els encanta el color rosa. Un cop més, l'Olivia ens sorprèn amb la seva fantàstica personalitat.

En definitiva, l'Olivia és un personatge original amb molt caràcter i iniciativa, que et roba el cor des del primer moment! Que la coneixíeu?



Ready, Freddie?


Tot va començar el dia que ella em va dir: "Escolta això. Sé que t'agradarà!". Va durar gairebé sis minuts i abans que acabés, ja me n'havia enamorat. Durant les setmanes següents, vaig escoltar aquella cançó sense parar, i si calculés les vegades que ho he fet des de llavors fins al dia d'avui, el resultat seria preocupant. Han passat molt anys, però no oblidaré mai el dia que vaig descobrir la cançó Bohemian Rapsody i amb ella Queen i, especialment, a Freddie Mercury.

Allò només va ser el començament. En poc temps, les cintes de cassette gravades van ser substituïdes per la discografia completa en Cd, els pòsters del Johnny Deep van haver de fer lloc als de l'home del bigoti amb mitges i les estones veient els videoclips de Bon Jovi van donar pas al concert Live at Wembley i el Tribute to Freddie Mercury.

Des d'aquell dia, la veu d'en Freddie sempre m'ha acompanyat. És la meva banda sonora.

Per tot això, avui, el dia que faria 68 anys, he volgut fer-li aquest petit homenatge. I em pregunto, com seria en Freddie Mercury a punt d'entrar a la setantena? Segur que continuaria sense deixar ningú indiferent...

Post nuevo Post antiguo Home
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...