És Nadal!


 Si aquesta nit sents una remor estranya
que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,
i enyores gust de mel
i tens desig d’una pau que no enganya…
 
és que a través dels aires de la nit
t’arriba aquell ressò de l’Establia
de quan l’Infant naixia
i s’elevava un càntic d’infinit.
 
Si ja no saps sentir-te pastoret,
ni aturar-te a entendre el bell missatge,
almenys, tingues coratge
de seguir el teu camí amb el cor net

Joana Raspall

Molt bones festes de Nadal i feliç 2015!


Lyona: la il·listradora que imanta



Coneixeu la Lyona? Jo recordo perfectament el primer cop que en vaig sentir a parlar. Va ser l'estiu del 2006, quan les meves amigues em van regalar un bolso fet per ella, on hi havia una il·lustració de La niña imantada, que vaig portar durant molt temps. 

Crec que avui dia hi ha poca gent, d'entre 20 i 35 anys, que no sàpiga qui és aquesta il·lustradora, fotògrafa, dissenyadora i realitzadora de videoclips catalana. El 2009 va marcar un punt d'inflexió a la seva carrera, amb la publicació del disc 1999, del grup Love of Lesbian, del qual ella va dirigir tots els videoclips. I, com es diu en castellà, A cual, mejor! He de reconèixer que em vaig enganxar a LOL i a la Lyona a la vegada, doncs Club de Fans de John Boy, El amante guisanteAllí donde solíamos gritar o Segundo Asalto són d'aquelles cançons que t’arriben molt endins i amb les quals és molt fàcil sentir-se identificada. Però escoltar-les veient els videoclips de la Lyona... Buf! Proveu-ho, perquè és veure la cançó feta pel·lícula.

Però avui no us vull mostrar els seus videoclips, ni tampoc parlar-vos dels seus originals i exitosos llibres Yo mataré monstruos por ti y Mis primeros primeros besos. El que vull, simplement, és ensenyar-vos una de les seves facetes més desconegudes: les seves il·lustracions. És cert que són senzilles, però jo les trobo molt originals i reconeixibles. Són 100% Alyona!

Oi que són boniques? Aquí en teniu una mostra!






 
Podeu llegir altres entrades dels meus il·lustradors preferits aquí i aquí

Proposta per al cap de setmana: La Galeria Cosmo

Avui vull parlar-vos d'un lloc fantàstic que he descobert fa ben poc. Es tracta de la galeria-bar Cosmo, que està situada al carrer Enric Granados de Barcelona, força a prop de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. 

Fa un parell de setmanes, estava passejant per aquella zona i em va cridar l'atenció aquest local, doncs des de fora no es veu el nom, només el logotip, que és una mena de ninotet semblant a un extraterrestre. Com que estava cansada de caminar i encara faltava una estona per reunir-me amb el Sr. Brunet, vaig decidir entrar-hi. Un cop a dins, em vaig emportar una sorpresa ben agradable, doncs el local és molt més gros del que sembla i la decoració és fantàstica. Làmpades de colors damunt la barra, una bicicleta penjada a la paret, sifons, cadires de diferents estils, taules de fusta amb un "flexo" al damunt, sofàs de colors. etc. Tot està cuidat al mil·límetre. A més, com que es tracta d'un bar-galeria, a les parets hi ha quadres xulíssims! Aquell dia formaven part de l'exposició Calaveras Gigantes Día de Muertos, i la veritat és que em van agradar molt! 

I ara només falta que us parli de la carta. Com que era l'hora de berenar, vaig demanar un muffin de plàtan i un cafè caramel machiatto. Tant un com l'altre, boníssims! Però també hi havia amanides variades, entrepans i cosetes per picar. La cambrera que em va atendre era italiana i només parlava una mica castellà, però era molt simpàtica. I el preu? Doncs no es pot dir que sigui barat, però tampoc és excessiu. Més o menys, com un Starbucks.

El cas és que vaig passar una estona molt agradable. El Cosmo és un d'aquells llocs on t'hi sents molt a gust llegint un llibre, treballant amb l'ordinador o xerrant amb una amiga, doncs no hi ha xivarri, la música és suau i l'atmosfera relaxada. Jo segur que hi tornaré!

Que passeu molt bon cap de setmana!

Finis Mundi

Any 997 d.C. En Michel, un monjo de catorze anys de l’orde de Cluny, és l’únic supervivent d'un atac al seu monestir. Durant l’escapada, aconsegueix salvar uns pergamins que contenen les revelacions d'un vell ermità que va preveure que el món s’acabaria l’any 1000. Però les seves visions apocalíptiques també incloïen la possible forma d’evitar-ho. Segons el vell, la roda del temps se sosté sobre tres eixos, que són tres amulets molt poderosos: l’Eix del Passat, l’Eix del Present i l’Eix del Futur. Cada mil anys, algú els ha de reunir per invocar l’esperit del Temps i donar-li arguments perquè consideri que la humanitat és digna de viure durant mil anys més. Evidentment, en Michel serà l’encarregat de dur a terme aquesta complicada missió, però no estarà sol. Durant el seu periple l’acompanyaran en Mattius, un carismàtic joglar, el seu inseparable gos, en Siruis i la Lucía, una jove que marxa de casa fugint d'un matrimoni concertat. Tots quatre recorreran Europa vivint tot tipus d’aventures mentre intenten aconseguir els tres eixos dispersats per aquest ampli territori. Però no ho tindran gens fàcil, ja que la Confraria dels Tres Ulls està disposada a fer qualsevol cosa per evitar que aconsegueixin el seu objectiu.

Aquest és l'argument de Finis Mundi, la primera obra que va publicar la reconegudíssima escriptora valenciana Laura Gallego, que amb només 21 anys va guanyar el Premi Barco de Vapor 1998 amb aquesta novel·la. Des de llavors que no ha parat i avui en dia compta amb una obra de més de vint novel·les i contes de gènere fantàstic, entre les quals destaquen la trilogia Memorias de Idhun i Donde los árboles cantan. A més, els seus fans són una autèntica legió!.

Finis Mundi és una molt bona novel•la d’aventures, ambientada en l’època medieval, que combina a la perfecció realitat i fantasia. L’autora ha fet un gran treball de documentació sobre l’Edat Mitjana i ha implicat els protagonistes en situacions que van passar de veritat. A més, tots els personatges estan ben construïts, especialment els tres protagonistes, amb qui el lector empatitza des de l’inici. Si no l'heu llegit, ara teniu una nova oportunitat perquè l'editorial Cruïlla l'ha tornat a editar. Sí, ja sé que és un llibre de literatura infantil i juvenil, però està molt ben escrit i l'història és vibrant, així que segur que també agradarà als pares. I poder comentar una novel·la amb els petits de la casa és una experiència fantàstica!

Recomanat per nens a partir de 12 anys (6è de primària) que siguin bons lectors i que els interessi la novel·la fantàstica i d'aventures. Però, sobretot, és ideal per a nois i noies de 2n d'E.S.O, doncs la trama coincideix plenament amb el temari de l'assignatura de socials!

N'estic segura que si jo l'hagués llegit a aquesta edat, Finis Mundi s'hagués convertit en un dels meus llibres preferits!

Conrad Roset: tocat per les muses

Fa uns mesos us explicava com havia disfrutat veien la genial exposició del Conrad Roset a la sala Vinçon i avui us vull parlar una mica més d'aquest fantàstic il·lustrador català. Amb només 29 anys, Conrad Roset (Terrassa, 1984) ja compta amb una carrera tan prolífica com brillant. Ha exposat a galeries de ciutats tan destacades com Londres, Mèxic, San Francisco, Shangai, Madrid, Oporto o Barcelona i té com a clients a grans marques com ara Zara, Coca-cola, Adidas o el F.C. Barcelona, entre molts d'altres. També ha il·lustrat llibres preciosos com Ensueños o The Little Chickpea i, fins i tot, ha dissenyat joies

Però el que a mi em té el cor robat és el seu treball més personal. Les seves, ja famoses, Muses. Des de l'any 2009, Roset treballa sobre l'expressivitat del cos femení a través de diferents imatges de noies nues o semi-nues, que ha agrupat en set col·leccions i ha batejat amb aquest nom tan suggerent. Contemplant-les és veu clarament una evolució en el treball de l'artista, però en totes elles destaca l'ús de les línies i, sobretot, del color. 

Jo les trobo precioses i delicades i no em canso de mirar-les. Per sort, es poden gaudir totes juntes al llibre Muses Book que, per cert, va directe a la meva carta als reis!

Aquí teniu unes quantes imatges. Espero que us agradin tant com a mi!
Totes les imatges que apareixen en aquesta entrada són obra del Conrad Roset i s'han obtingut de la seva pàgina web. 

Parlem de literatura, parlem d'educació

No vull perdre l'oportunitat d’explicar-vos que aquest dissabte es farà la jornada "Literatura i Educació, un diàleg imprescindible", a l'Associació de mestres Rosa Sensat de Barcelona. Des de les 9 del matí i fins les 6 de la tarda, diferents professionals i experts del món literari debatran sobre diferents aspectes relacionats amb la literatura infantil i juvenil. 

Hi haurà mestres especialistes en biblioteca escolar i literatura infantil i juvenil, com la Mariona Trabal, el Juli Palou i el Jaume Cela. També hi seran editors i traductors, com la Montse Ingla i el Miquel Desclot. Vindran especialistes en literatura infantil i juvenil, com les professores Mireia Manresa i la Teresa Duran, de qui vaig tenir la sort d'aprendre moltíssim a les classes de màster. I reconegudes escriptores com l'Anna Manso i la meva admirada Dolors Garcia i Cornellà, entre molts d'altres. També es presentaran experiències dels grups de treball de l'Associació, amb un dels quals tinc l'oportunitat de col·laborar, i es farà una lectura de textos literaris. 

En definitiva, un dia molt especial per tots aquells qui estimem els contes i la literatura infantil i juvenil, en general, i intentem fer-la arribar a tots els nens i nenes que tenim a prop. Perquè, tal i com podem llegir al programa de la jornada: La literatura ens permet entrar en contacte amb altres realitats, amb mons imaginaris que ens fan somiar, riure, emocionar i estremir. Una oportunitat per créixer i per ajudar-nos a entendre’ns a nosaltres mateixos, així com també entendre el món que ens envolta.

Si hi teniu interès, us podeu inscriu-re aquí

Ens veiem dissabte! Fins llavors, bones lectures! 

Visitant Meranges i els estanys de Malniu

Aquest estiu vam passar uns dies a Meranges, un poblet molt petit de la Cerdanya. Després de molts estius visitant grans capitals, aquesta vegada vam decidir canviar una mica i fer una escapada de muntanya a algun indret desconegut per nosaltres. Després de buscar per la zona, vam triar aquest lloc amb l'esperança de trobar-hi calma, tranquil•litat i natura i així va ser!.

Quan va arribar el dia, vam sortir ben aviat de casa amb el maleter carregat de roba d’abric perquè, tot i ser finals de juliol, la previsió meteorològica preveia ràfegues de vent molt fortes i baixes temperatures. El viatge d'anada es va fer una mica llarg perquè el GPS ens va enganyar en un parell d'ocasions i, quan per fi vam trobar el trencall que indicava el poble de Meranges, encara ens faltava un bon tram de carretera de corbes per arribar a lloc. Quan per fi vam aparcar el cortxe, al poble plovia força i ens va costar una mica trobar l'hostal perquè, tot i que el camí està indicat, queda amagat en un carreró sense sortida. El lloc on ens vam allotjar es diu Can Borrell i ens hi vam trobar com a casa. Tan bon punt ens vam plantar a la recepció amb les maletes, la propietària ens van dir que estaríem sols durant els dos primers dies i que podríem triar l’habitació. Quina gràcia! Mai havíem estat sols a cap hotel! Un cop remirades algunes cambres, ens vam decidir per una de força espaiosa i bonica, amb golfes i allunyada de les zones comunes. A més, tenia vistes a la muntanya i a un camp on pasturaven les vaques. Que més es pot demanar? Com la resta de l'hotel, estava decorada a l'estil típic de l'alta muntanya, amb parets de pedra i acabaments de fusta. S’hi respirava un ambient molt rústic, però comptava amb molts detallets decoratius que la feien molt confortable.

Quan va parar de ploure, vam sortir a fer una passejada pel poble. Del riu a l’església i d’una punta a l’altra en menys de cinc minuts! Meranges va resultar ser encara més petit del que ens esperàvem, però molt autèntic i bonic. Aquell dia vam dinar a Cal Joan, l'únic restaurant que hi ha al poble, a més de Can Borrell. Allà vam tastar l’especialitat de la casa: el xai a la brasa acompanyat d’una amanida amb productes del seu propi hort i unes postres casolanes. Tot boníssim! Es tracta d’un restaurant molt senzill, però de tracte molt amable. A més, la propietària ens va fer cinc cèntims sobre la història del Kilian Jornet amb el poble, doncs a les parets del restaurant hi havia penjades moltes fotos d'aquest esportista. Segons ens va explicar la Irene, els pares del Kilian es van encarregar del manteniment del refugi de Malniu durant una bona colla d'anys i des de llavors tota la família té una relació molt especial amb la zona, tal i com s'explica al famós anunci de l'aigua de Veri.

L'endemà, ens vam llevar ben d'hora per pujar fins al refugi de Malniu. Però abans, vam gaudir d’un esplèndid esmorzar a base de pastís casolà recent fet, sucs, cafè i torrades dolces i saldes. Des de Meranges es pot pujar caminant al refugi. De fet, és una excursió molt habitual, però no massa indicada per a senderistes poc experts, com és el nostre cas. Per tant, vam decidir anar-hi amb cotxe. I quin trajecte, mare meva... Tot i que hi ha un tram del camí que està asfaltat, crec que aquesta és la pitjor carretera per on he circulat mai. Estreta com poques, amb un precipici al cantó i amb un tram de pista forestal de terra i pedres, el trajecte es va fer llarg com un dia sense pa. Potser sóc una mica exagerada, però no ho vaig passar gens bé pujant fins al refugi. Ni baixant tampoc, la veritat.

Un cop a dalt, el paisatge que hi vam trobar va fer que ens oblidéssim de cop de la mala estona que acabàvem de passar. Les vistes eren increïbles! He d’explicar que no només vam pujar al refugi per fer l’excursió fins als estanys de Malniu, sinó que, com que els meus cosinets feia uns dies que estaven acampats allà amb els seus companys del Cau, vam decidir fer-los-hi una visita per veure com s'havien adaptat a la fred i a la vida de tenda i fogonet. Però vam tenir mala sort. I és que quan vam trobar les tendes, els veïns ens van assegurar que els nens del Cau acabaven de marxar. Era cert! El prat de darrera el refugi estava tot esquitxat amb les coloraines dels seus anoracs. És clar que els vam intentar seguir, però els seu ritme endimoniat no era apte per a uns muntanyencs amateurs com  nosaltres. Cansants i decebuts, vam tornar al campament, on dos monitors ens van explicar que els nens havien anat a pujar el Puigpedrós i que no tornarien fins al vespre. Precisament aquell dia? Quina llàstima!

Nosaltres no estàvem disposats a pujar al Puigpedrós, però sí a descobrir una mica la zona, així que vam passejar pel preciós prat dels voltants del refugi i fins a l'estany sec, durant una bona estona. Després vam anar cap als Estanys de Malniu. Aquesta excursió és ideal per fer-la en família perquè no hi ha gens de desnivell, el camí és agradable i en arribar pots contemplar una de les estampes més meravelloses que he vist mai! A més, l'aigua calma i el silenci del lloc et transmeten molta calma i tranquil·litat.

L'últim dia vam anar a Llívia i a Puigcerdà, dos pobles preciosos de la Cerdanya, però aquesta visita l’explicaré en alguna altra ocasió. També vam tenir l'oportunitat de fer un àpat deliciós al restaurant de Can Borrell, on vam gaudir moltíssim d'una bona escudella que ens va fer passar la fred i d'unes tartaletes de verdures al forn, uns bunyols de bacallà casolans amb allioli i una carn melosa al forn, que ens van fer llepar-nos-en els dits!. I ja que parlem d'àpats, el que no oblidarem mai són els sopars de pa amb tomàquet i embotit acompanyats d’un cafè amb llet ben calent, servits a la sala d'estar de l’hostal. Mentre a fora se sentia bufar el vent, nosaltres estàvem completament sols i calentons menjant com reis. Una sensació fantàstica!. Als matins, en canvi, ens despertaven els ocellets i els mugits de les vaques.

Així que si el que busqueu és un poblet de muntanya apartat, des d'on fer excursions a peu i trobar absoluta calma i tranquil•litat, Meranges és el destí perfecte!

Cançó de tardor

Foto de Tirza van Dijk
Doncs sí. Finalment, aquí també ha arribat la tardor! Dilluns vam obrir els paraigües que teníem guardats des de feia temps i l'endemà, dimarts, la fred ens va despertar de cop. Així que toca fer el canvi d'armari: agafar la jaqueta gruixuda, posar-se uns bons mitjons i calçar-se les botes d'aigua, per entrar amb bon peu a la nova estació. Ara els arbres s'enrojolen i les fulles omplen les voreres de catifes cruixents. Els dies s'escurcen i els carrers fan olor de fum. És l’època de passejar pel bosc i trepitjar fang. D'emplenar el cistell de rossinyols, fredolics, rovellons i camagrocs. De torrar castanyes i menjar moniatos al forn. De tenir les mans fredes, el mocador a la butxaca i beure força suc de taronja, que espanta els microbis! De tastar el pastís de carbassa i les llavors de magrana.

Benvinguda tardor! Queda't uns dies, que l'hivern és molt llarg i fred...


The Joy of Books

Foto de Florian Klauer
A aquestes alçades ja deveu haver deduït que sóc una enamorada dels llibres. Novel·les per a joves i adults, àlbums il·lustrats, receptaris, guies de viatge, poemaris, contes... sempre sóc feliç amb un llibre a les mans. Una de les meves activitats preferides és passejar per les llibreries i remenar sense presses. Sense la voluntat de comprar res en concret. Així que, segurament, no us estranyarà saber que el meu somni seria tenir una llibreria pròpia. Però continuarà sent així, només un somni, perquè es tracta d'un negoci poc viable, si tenim en compte que avui en dia s'estan tancant més llibreries que mai. La Robafaves, a Mataró o la Catalonia, la Canuda i la Roquer, a Barcelona, en són un trist exemple. Per això, quan he vist el vídeo que la llibreria canadenca Type va fer ara fa un temps, m'he emocionat. 

Es tracta d'una petita joia, feta amb la tècnica de l'stop-motion, que juga amb la idea del que passa als prestatges d'aquest comerç quan acaba la jornada i tanca portes. De debò que val la pena. Dos minuts de vídeo que a mi em van alegrar el dia. 

Espero que a vosaltres també!


Contes macabres

Demà és la castanyada! És una de les meves festes preferides i, tot i que aquest any el dia de Tots Sants no és festa i les temperatures seran més típiques de la primavera que d'aquesta època de l'any, em moro de ganes de torrar castanyes, fer moniatos al forn i menjar els deliciosos panellets. Nosaltres acostumem a celebrar aquesta tradició amb algun toc de Halloween. Perquè, siguem sincers, qui es pot resistir a la invasió de ratpenats, carbasses i monstres, que des de fa uns anys s'ha instal·lat al nostre voltant?

Així doncs, l'última nit d'octubre, ens reunim tota la família per fer un bon sopar, on mai falten les castanyes i els moniatos i algun pastís o crema de carbassa i, per postres, panellets! Si tenim temps, decorem el menjador fent manualitats no massa complicades, però el que no falta mai són les disfresses de monstre dels més petits de la casa, que també són molt senzilles: roba negra, perruca i maquillatge terrorífic! Després de sopar, acostumem a llegir històries de por, una mica adaptades per evitar que els peques tinguin malsons. A ells els encanten i les cares que fan mentre escolten atentament el relat són impagables!


  
I parlant de contes i històries de por, avui us vull ensenyar un llibre ideal per aquestes dates. Els Contes Macabres, d'Edgar Allan Poe amb il·lustracions del Benjamin Lacombe. Es tracta d'un recull de vuit contes d'aquest famós escriptor americà, com ara La caiguda de la casa Usher, Ligeia o El retrat oval. És cert que aquests contes s'han publicat altres vegades, però aquesta edició és molt especial. En primer lloc, perquè va dirigida tant al lector adult com a l'adolescent i això permet que tant pares com fills puguin gaudir-la a la vegada. D’altra banda, s’ha de destacar l’acuradíssima edició: des de les cobertes de tapa dura negra de gran format fins a la qualitat del paper imprès, el llibre està cuidat al mil·límetre. Per acabar, les precioses i pertorbadores il·lustracions de Benjamin Lacombe, fan de complement ideal als relats gòtics de Poe. Com podeu comprovar a les imatges que acompanyen aquesta entrada, els personatges que hi apareixen tenen una expressió poc realista, fins i tot  infantil, però l’estètica del conjunt, aconseguida amb la utilització d’una paleta de color basada en el negre i el vermell, és absolutament fosca i inquietant.

D’entre tots els contes, els meus preferits són tres: El cor delator, Berenice i, sobretot, El gat negre. El primer, per la intensitat que va guanyant lentament el relat, fins arribar a la confessió del protagonista. És ben bé com si sentíssim els batecs del cor del mort. El següent, pel desenllaç final, tan sorprenent i inesperat com truculent. Finalment, crec que El gat negre és un relat esplèndid, que compta amb tots els elements imprescindibles d’un bon conte de terror: la progressiva evolució del protagonista cap a la crueltat i la bogeria, l’element fantasmagòric i l’ensurt i sorpresa finals, dels més macabres que recordo.

 
Espero que gaudiu molt d'aquesta festa i que us animeu a llegir algun d’aquests fantàstics i terrorífics relats! Però abans d'acomiadar-me del tot, vull convidar-vos a visitar els blogs de les meves fantàstiques amigues virtuals. Segur que trobareu la inspiració necessària per passar un Halloween de por!

Kreaktivity, Placeres de otoño: La calabaza
Lakasito Azul, Pumkin Time
La Guinda del Pastel, Topper Para Cupcake de Calabaza
Mi Vida en un Bowl, Cheesecake de Calabaza con Caramelo Salado y Pecanas
Mantequilla con Azúcar, Calabaza en Tacha
Yellow Pillows Deco, DIY Calabazas Pintadas
Your Lovely Party, Un Cupcake Para Halloween
Eli Pedrosa, Calabazas, Castañas, Boniatos y Bomboncitos
Porción de Scrap, Halloween
La Cardelina de la Huerta, Calabaza Tré Chic
Art y la Srta. Juliet, DIY Jugando con Calabazas
Karla Caloca, Máscara de Calabaza y Miel
Viajes y Recetas, Bizcocho de Calabaza Especiado
Lorelight, Pumpkinized Portraits
Lucy Rebmann, La Calabaza y la Luz
Netikerty, La Noche de Halloween, La Leyenda de la Calabaza
Días de Scrap, Calabazas para Halloween
Noemi Jiménez, La Magia de las Calabazas
Pilar Lupi, Adoptar Tradiciones 
Jefa Bomboncito, En Otoño, Calabazas
Shannia's Scrap World, Happy Halloween
Sujhey Beisser, Pumpkin Cake with Ginger Mascarpone Frosting
La Trastienda de Liderlamp, Detalles con Calabaza
Ente Fogones y Artilugios Varios, Smoothie de Calabaza, Piña y Manzana
Mi Padre es Guapo y Mi Madre es Lista, Y a tí, te dan calabazas?
Lion's Heart Cat, Feliz Halloween!
Corazón de Guanába, La kalabaza kuki

Tots els camins porten a... Roma!

Foto via Pinterest
No puc estar més contenta perquè d'aquí cinc setmanes anem a Roma! Feia mesos que donàvem voltes a aquest viatge i per fi tenim els bitllets comprats i l'hotel reservat, així que ja no hi ha marxa enrere. Serà la segona vegada que el Sr. Brunet i jo visitem la ciutat eterna, però com si fos la primera. Hi vam estar de pas fa deu anys, camí de Nàpols, on un amic hi feia un Erasmus. Llavors, només vam poder passejar pels carrers i admirar les joies arquitectòniques des de fora, sense temps per visitar cap dels seus museus i monuments.

Seran cinc dies molt intensos, perquè volem veure tantes i tantes coses... Ho volem veure tot, vaja! Encara que sabem que Roma és una ciutat que no te l'acabes. Per això, hem buscat un hotel cèntric, a prop de la plaça Navona, per poder aprofitar el temps al màxim. De moment, tenim reservades dues visites: una als Museus Vaticans i una altra al Fòrum Romà i al Colosseu, totes dues amb l'empresa Romaquí. Però la llista també inclou la basílica de Sant Pere del Vaticà, la Galleria Borghese, els Museus Capitolins, l'Ara Pacis, el Panteó i algunes esglésies com ara San Pietro in Vincoli, Santa Maria della Victoria o Santa Maria Sopra Minerva, sense oblidar-nos de passejar per barris tan encantadors com el Trastevere o el Ghetto. 
Foto de Pietro Dell'Erba
Foto de

Ara toca una de les parts del viatge que més m'agrada: organitzar-lo! Sóc feliç pensant rutes, mirant mapes i buscant inspiració per a les fotografies que vull fer. Ah! I informant-me sobre els restaurants! Em moro de ganes de tastar la pasta i la pizza italianes. Sobretot, els raviolis de llimona, que em va descobrir la fantàstica bloguer Kreaktivity!

Ara mateix me'n vaig remenar guies i blogs de viatge, però també m'encantaria saber les vostres recomanacions! Heu estat mai a Roma? Quin monument us va agradar més? Hi ha algun racó desconegut que valgui la pena visitar? On es menja la millor pizza? I un lloc imprescindible on menjar pasta? 

Grazie mille!


El més petit de tots

El llibre que us ensenyo avui és una preciositat que vaig descobrir fa pocs dies. Va ser amor a primera vista! Sense saber-ne res, la il·lustració de la portada em va cridar l'atenció, així que el vaig agafar i fullejar una mica i de seguida vaig saber que m'encantaria. És tracta d'una adaptació del conte clàssic japonès Issun Bôshi, que traduït al català significa Aquell que no és més alt que un dit potze. No havia sentit mai a parlar d'aquesta història, però remenant una mica per internet he descobert que és un conte famosíssim, típic del folklore d'aquell país, amb mil i una versions i adaptacions. Una mena de patufet japonès, per dir-ho ras i curt!

El conte relata la història d'una parella de camperols que desitja, per sobre de totes les coses, tenir un fill. Quan per fi es compleix el seu desitg, el nen que neix és molt i molt petit. Tant, que no és més alt que un dit polse i és per aquest motiu que l'anomenen Issun Bôshi. Aquest fet no suposa cap contratemps ni per a la parella ni per al nen, que creix feliç i content Però el dia que compleix quinze anys, decideix que ha de marxar de casa per iniciar un llarg viatge que li permeti trobar el seu lloc al món. Tot i estar d'allò més tristos, els pares accepten la voluntat del seu únic fill. Abans que marxi, cadascún d'ells li dóna un estri que l'ajudi durant aquest periple: la mare, un bol d'arròs que li servirà de barca per desplaçar-se i el pare, una agulla esmolada per a què la utilitzi com a llança. I ja us podeu imaginar que en aquest viatge iniciàtic, Issun Bôshi viurà aventures, lluitarà contra el mal, coneixerà l'amor i qui si sap si acabarà trobant una solució al petit inconvenient del seu tamany.
A més, la traducció d'aquesta preciosa adaptació de la història està feta per una de les meves profes, la fantàstica Teresa Duran. Un altre detall a tenir molt en compte és l'acurada edició del conte, feta en un format gran (20x32cm), en tapa dura i amb un paper d'alta qualitat, per resistir tantes lectures com faci falta!

I per acabar, les il·lustracions, fetes pel tàndem de dissenyadors Icinori i inspirades en els gravats orientals, mereixen una menció especial. Veureu que utilitzen una única paleta de color, on destaquen el taronja torrat, el groc mostassa, el negre i el verd amb aires blavosos. Uns tons molt originals i encertats, des del meu punt de vista. La majoria de les imatges són molt senzilles, però no per aixo menys boniques. I les fetes a doble pàgina són absolutament espectaculars.


Ja ho veieu, el text té tots els elements característics d'un bon conte tradicional, però amb l'afegit de l'encant oriental. És ideal per explicar-lo als més petits (a partir dels 5 anys), que encara no saben llegir i segur que els més grans (a partir de 8 anys) gaudiran descobrint les aventures de l'Issun Bôshi ells solets.

Fent camí... de ronda

Una vista del cap Norfeu.
A finals d'agost van venir dues de les meves millors amigues de la uni a passar un parell de dies al poble. Com la gran majoria de dies d'aquest estiu, el temps era molt variable i pintaven pluges i núvols per a aquell cap de setmana, així que descartada una jornada de sol i platja, vam haver de pensar en una alternativa per a passar un bon dia i aprofitar bé la visita. I llavors se'm va acudir: per què renunciar a la platja? Només havíem d'enfocar la idea des d'un altre punt de vista! Aniríem a la platja, però no a relaxar-nos i a passar l'estona estirades a la tovallola, sinó que faríem una excursió de les bones i, com a recompensa i si el temps ho permetia, podríem acabar prenent un bany en una de les platges més boniques de la Costa Brava, Cala Montjoi. 
Així que, de bon matí, ens vam calçar les xiruques, vam posar els entrepans, les tovalloles, el bikini i molta aigua a les motxilles i vam agafar el cotxe per anar fins al final de la platja de l'Almadrava, que és on comença el tram del camí de ronda que vam fer.

Els cactus i les figues de moro estan per tot arreu.
A punt d'arribar a cala Rustella.
Tan bon punt vam començar l'excursió, ens vam adornar que l’havíem encertat de totes, totes. Les vistes eren fantàstiques i el temps, tot i estar ennuvolat, era molt agradable. Al cap de poca estona de caminar, vam arribar a Punta Falconera, on hi ha les restes de l'antiga base militar (i on el meu pare va fer una part de la seva mili). Des d'allà vam poder gaudir d'unes vistes fantàstiques des d'un dels miradors. Vam continuar la ruta fins que vam arribar a cala Lladó, una antiga pedrera de marbre, on també hi ha una font. Un lloc fantàstic per descansar una estona i recuperar forces, doncs la calor era molt intensa i havíem de veure aigua ben sovint.
Quan vam passar el Cap Trencat, ens vam encaminar cap a Cala Murtra, l'única platja nudista de la zona, i des d'allà fins a cala Rustella, la meva preferida! Quan hi vam arribar, van començar a caure les primeres gotes de pluja, així que vam decidir fer una parada per esmorzar a sota d'una pineda a peu de platja, que per sort era tan tupida que ens va protegir de l'aigua que queia. Va ser un ruixat curt i de seguida vam poder enfilar l'últim tram del camí, el que ens va portar fins a Cala Montjoi, no sense abans passar per la bonica i encantadora cala Calis. El bany que vam fer en arribar a la nostra meta va ser fantàstic, no només perquè vam arribar mortes de calor, sinó perquè quan érem a l'aigua va tornar a ploure i, no sé si us ha passat mai, però banyar-se sota la pluja és una experiència increïble!
Una imatge poc habitual de cala Calis, completament buida
El camí segueix l'antiga ruta que utilitzava la Guardia Civil per vigilar els contrabandistes.

La costa està plena de raconets espectaculars.
 El trajecte de tornada el vam fer d'una tirada i sota un sol de justícia. Em sembla que mai a la meva vida havia suat tant. Però que el sol brillés amb força no va ser del tot negatiu, ja que el color de l'aigua sota els rajos del sol és d'un verd turquesa intens i preciós que fa goig de veure!
Finalment, després de gairebé dues hores caminant sense aturar-nos, vam arribar exhaustes i sufocades a l'Almadrava. Quan vam baixar les escales per arribar a la platja les meves cames no podien més. La sensació dels peus en contacte amb la sorra, quan em vaig treure les xiruques i la del moment en què vaig entrar a l'aigua refrescant no les oblidaré mai de la vida!
I allà, assegudes en una tovallola al costat del xiriguito, vam oblidar el cansament mentre menjàvem un solero. I tant ens en vam oblidar que vam decidir que aquella mateixa nit aniríem al Festival Acústica de Figueres. Jo crec que va ser el sol de la tornada, que ens va carregar d'energia. Si no, no ho entenc pas...
Esperant la posta de sol a la platja de l'Almadrava.
Post nuevo Post antiguo Home
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...